Feia molts anys hi havia una lluna que plorava perquè se n'havien anat els estels del seu costat. Va anar a buscar-los però no els trobava enlloc. Més tard va passar un estel fugaç i es pensava que per fi estaria acompanyada, perquè ella es creia que era un estel normal. Va passar l'estel fugaç corrents, i es va posar a plorar mes fort, perquè no li va donar temps de dir-li:
- Hola!
Un núvol va escoltar que estava plorant i va anar a consolar-la. Li va dir:
- Per que plores?
I la lluna li va respondre:
- Perquè els estels han desaparegut.
El núvol va riure, i la lluna li va preguntar:
- Per que rius?
El núvol va respondre:
- Perquè els estels no se n'han anat sinó... que els estem tapant nosaltres. Al moment va començar una tempesta i a ploure molt fort. Dues hores més tard, com que els núvols van descarregar tota l'aigua, van desaparèixer. La lluna va mirar al seu voltant i va veure, els seus amics, els estels.
I es va posar molt contenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada